Gràcies Companys, moltes gràcies.
En acabar la projecció de la pel·lícula recull de deu anys de “Els Pastorets” del Casal de la Font d’en Fargues, la Junta del Grup de Teatre Casinet, em sorprèn amb un ram de flors, i dic sorprèn perquè realment jo no havia preparar cap mena d’agraïment o discurs i la Carme vol que pugi a l’escenari, per oferir-me un ram de flors. Ja sabeu en teatre, quant algú rep un ram de flors es que volen reconèixer-li quelcom, per exemple, una actuació genial. I aquest no era el meu cas. Jo nomes havia fet un recull del treball de molts altres que varen fer filmacions i fotografies dels Pastorets representats al Casal els darrers deu anys. Afalagat per els components de la junta; si, si..., aquells mateixos quatre amics que el 2011 aixequen el projecte, i que saberen encomanar l’esperit dels Pastorets a mes de vuitanta persones cada any, per portar endavant el projecte; volien homenatjar-me a mi, el darrer nouvingut a aquest grup.
No vaig gosar pujar al escenari, no tenia dret a fer-ho, volia quedar-me al pati de butaques amb els meus Companys de Pastorets i nomes vaig saber justificar, que m’havia empassat deu mil fotografies i vint-i-cinc hores i escaig de gravacions per fer aquell recull. El que jo entenia era l’esperit dels Pastorets del Casal. Nomes se’m va acudir dir que el treball l’havia fet perquè qualsevol dels que han intervingut en el procés d’aquest deu anys, entengués que ell havia estat el protagonista. I per això vaig dir que si algú no s’havia vist en el vídeo, que no es preocupes, que hi era. Tothom hi era com diria en Getsé, menys el maleït de mi.
El meu interès en aquesta exposició i en la pel·lícula recull dels deu anys, ha estat -que tothom es sentis protagonista dels Pastorets-, d’aquesta obra coral que porten a terme cada any aquest quatre amics i uns quants mes que els segueixen. Com no havia preparat res, em va faltar la modèstia suficient, per reconèixer el treball dels que van fer possible el sentit d’aquest vídeo, la Bet, en Ricard, en Tomàs i la Maria, que varen trobar la forma de ser prou enginyosos per fer de nexe d’unió d’aquell poti-poti que tenia organitzat en el meu ordinador. Calgué descobrir les gravacions de l’amic Enric, en torn al que ell deia el “making off” dels Pastorets, per donar sentit al conjunt de retalls, que vaig preparar i que tant us van agradar.
Així que tot ufanós, en arribar a casa l’hi vaig mostrar el ram a la dona, al temps que ella, em deia que em veia tan inflat que no passava per la porta. I tenia tota la raó. Estava molt espitat de com havia anat la projecció. Però en adonar-me del que deia la dona, vaig caure dels núvols i segut al sofà de casa, vaig començar a sentir el meu cor que em parlava i començava a adonar-me perquè estava francament content.
Es precisament això que us explicaré ara, el que vull que em tingueu en compte, quan tot pujat us dono la pallissa, amb els meus vídeos i fotografies.
El motiu real de tot el que faig, dins de qualsevol grup en el que he participat a la meva vida, es veure somriure a l’infant que portem dins. Gaudeixo plenament, quan he vist aquests anys la il·lusió dels menuts en participar en els Pastorets, quant molt entremaliats no paraven de saltar i córrer pel l’escenari. I com gaudeixen, els menuts, en sortir a escena i veure que ells son els protagonistes, per això en las sessions dels passis de la pel·lícula, gaudia en veure com els infants, que havien vingut a veure-la, es veien ells dalt de l’escenari, o com el grupet de donetes que començaren, l’any 2014 sent unes nenes i a les que jo vigilava dalt de l’escenari, gaudien del canvi que havien fet. Alguna es tapava la cara i deia “aquesta no soc jo”. No volia veure les cares que feia, fent d’àngel, de dimoniet, de pastoreta, o mes endavant fent algun dels personatges amb text de l’obra. Aquesta va ser la meva recompensa en veure la pel·lícula. Ja em sentia feliç, havent participat en algun moment de la vida de qualsevol dels que érem allà i aconseguir fer-los somriure. Per mi era una gran recompensa, no tenia preu. Però encara hi havia un premi millor, que vull que conegueu. Entre aquella mainada havia algú especial. Un dimoniet que sempre estava junt a Satanàs i que en veure’s a la pantalla també va fer un somriure, a pesar que ell, sempre estava molt seriós dalt del escenari. Era l’Alex Hornos. Acompanyat dels seus familiars, que gaudien d’aquells moments que havien viscut dalt de l’escenari.
Estava jo amb aquestes cabòries en el sofà pensant això que us explico, quan vaig rebre el millor del missatges que mai podia imaginar, algú a qui la vida ha posat a proba aquest dos darrers anys, tenia l’atreviment de dir-me que hem felicitava per la tarda que els havia fet passar, a ell i la seva família. Era l’amic Oscar, amb qui vàrem debutar fent de pastors amb text, el mateix any. Tornava a somriure com un infant en veure’s reflectit. Aquest va ser el moment en que per mi va tenir sentit el treball que havia fet. Be, treball, treball, potser no....,com podeu pensar, jo m’ho passo d’allò millor fent-vos posar carotes per disparar la màquina de fotografiar, per fer aquestes fotos que heu vist.
Avui nomes em ve al cap una entrada de l’Anam, dient “Del Temple les portes obertes estan. Feliç de qui cia..... pels Pastorets triat”, com vàrem ser-ho junt amb l’amic Oscar, l’any 2014.
Higini. 21.12.2021
