5 de des. 2010

El teatre amateur, escola d'espectadors


Josep Maria Pou Actor i director teatral (article del Periodico de Catalunya)
Sóc un aficionat. Ho confesso. O el que és el mateix, un amateur: estimo profundament la meva feina. I l'estimo fins al punt de convertir-la en la meva raó de ser. No m'imagino sent res més que actor i dedicant la meva vida al teatre. I precisament perquè el meu ofici es fon -que no confon- amb la meva vida, m'emociona reflexionar sempre que puc sobre els que comparteixen amb mi aquesta passió. Per sort, Catalunya està plena d'amateurs (amadors) del teatre.
El teatre amateur ha estat, històricament, element fonamental de la cultura catalana; un moviment social nascut, moltes vegades de manera espontània, a l'abric de societats obreres, ateneus, centres parroquials o qualsevol altre tipus d'òrgan associatiu. El teatre amateur ha estat -i segueix sent, per sort- element aglutinador de moltes i diverses voluntats, factor important de cohesió i integració social, i responsable en bona mesura del manteniment d'una llengua que se sap amenaçada. Encara avui, persones arribades de lluny, gairebé sense coneixement de la realitat d'aquest país, s'atreveixen a parlar la nostra llengua integrant-se en el repartiment d'alguna de les moltes funcions que gairebé cada cap de setmana es representen de cap a cap de Catalunya.
Distinció merescuda
Dades de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya xifren avui en 270 el nombre de grups federats, repartits en 170 poblacions, amb 7.000 persones (actors, actrius, directors, tècnics), que ofereixen 3.000 representacions anuals. Déu n'hi do. La Federació celebra en aquest 2010 els 25 anys d'existència i ha estat distingida, merescudament, amb la Creu de Sant Jordi.
És habitual reconèixer al teatre amateur el mèrit de ser planter de grans professionals. I és veritat: molts dels qui actuen diàriament en el teatre i la televisió del nostre país van fer els seus primers passos en alguna agrupació d'aquesta mena (permetin-me, aquí i ara, un record especial per al grup de teatre del Centre Parroquial de Mollet, que va veure els meus primers ¬balbucejos).
Però no és menys cert que juntament amb aquesta capacitat d'impulsar vocacions en posseeix una altra que és la que em porta avui a mostrar-los el meu agraïment públic: la de ser escola d'espectadors, la de fer que el teatre segueixi present, com a fet familiar, com a fet quotidià, en la vida de milers de persones. Per a ells -per als amateurs-, el meu reconeixement i homenatge. I la meva ¬gratitud.

1 comentari:

griselda ha dit...

gràcies per la part que em toca .... jo que no soc ni un Pou, ni una Espert, ni res que s'hi assembli també penso que els grups amateurs- a mi m'agrada mes dir aficionats- de barri colaboran molt en una determinada forma de cultura, i un cop mes, penso que tant de bo, aquells que en saben, escribisin mes obres que fossin interessants per gent jove.. vull dir de 12 a 16..pot-ser fora una manera de captar nous aficionats.