Us oferim una versió de l'article de Marta Salicrú on amb uns exemples clar manifesta la seva indignació vers alguns comportaments d'alguns espectadors a les funcions de teatre.
En l'estrena de‘La dona vinguda del futur’, al TNC fins al 7 d’abril, un paio es distreia mirant el Polònia pel mòbil. Almenys va tenir la consideració d’escoltar l’àudio amb auriculars –no com fan alguns al metro–, però la manca de respecte cap a la resta del públic i els actors que l’individu va demostrar, a banda del mal exemple que donava a la criatura a qui acompanyava –i no a la inversa–, em va indignar.
A ‘La vida es sueño’ al Lliure, on una senyora ens havia esguerrat el gran monòleg de Segismundo. La senyora es va aixecar, suposo que per anar al lavabo, quan una genial Blanca Portillo entonava allò del “¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión”. Però va girar cua quan –sempre en el terreny de les suposicions– l’acomodadora li va advertir que si sortia no podria tornar entrar, com si no fos evident. I mentre la senyora retornava al seu seient a les primeres files, talonejant sobre el parquet del Lliure, Segismundo es lamentava “que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”.
El desesper que em provoca la gent que no se sap comportar quan va al teatre, a un concert o al cine, el comparteixen molts. La setmana passada mateixa vaig patir com un grup de noies comentava en veu alta les línies de diàleg de ‘Sé de un lugar’, com si estiguessin mirant una pel·li al sofà de casa, com si al voltant no tinguessin tot de gent que no tenia cap interès a sentir-les a elles, i com si a pocs metres no tinguessin uns actors que haguessin de mantenir la concentració per poder fer bé la seva feina.
Els vam dirigir diverses mirades assassines, però no van servir de res: potser les persones que no entenen que quan vas a veure un espectacle han de tenir la boca tancada també tenen dificultats per percebre el llenguatge no verbal; o la mateixa mala educació que demostren comentant la jugada els permet suar de tu quan les mires malament. Al final els vaig demanar, amb educació, que callessin, tot i que del que tenia ganes era de fotre’ls pel barret la cervesa inclosa en el preu de l’entrada que tan alegrament feien dringar. Però em van mirar com si fos una extraterrestre i van continuar xerrant.
Cal que comencem a requisar mòbils, posar mordasses i emmanillar o aprendrem a comportar-nos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada